¿Por qué Sam Fuller? (II)
por Tag Gallagher
Un
tiroteo en 40 pistolas es fragmentado en partes aisladas del cuerpo, lo que Bresson
copiará en Lancelot du Lac (Lancelot du Lac, 1974), habiendo
modelado previamente su Pickpocket (Pickpocket, 1959) sobre Manos peligrosas (Pickup on South Street, 1952), no sólo por su ratero
que opera en el metro empleando un periódico, sino por las fantasías, dignas de
Dostoievski, de un héroe imposible compulsivamente astuto y que no deja de
engañarse a sí mismo, donde el montaje fragmentado se alterna con una
claustrofobia en forma de planos largos que conforma una desesperación para
huir de la consciencia y de la luz y de los otros, o para abrazarlos.
Cada
película es una crisis de energía —caminando, corriendo, siguiendo un sendero—
que enfrenta a las personas con la muerte o, peor aún, con su propio destino.
Los cobardes culpan a las circunstancias, los valientes siguen adelante, y, sin
embargo, las odiseas inspiran escasas opciones morales. En 40 pistolas, Barbara Stanwyck hace
restallar su látigo, avasallando las praderas, follándose a sus cuarenta
pistoleros montados; ella deja las botas y las espuelas y el crimen y el poder
sencillamente porque es satisfactorio rendirse a un hombre fuerte. Cambia no
por un acto de voluntad, sino por una liberación de las emociones. “Una cosa
que me encanta de Freud. La idea de un hombre que experimenta, que juega con
las emociones de la mente. Con algo invisible”.
Fuller
lo hace visible. El “cáncer” en muchos héroes se muestra en sus ojos
desorbitados, sus cejas arqueadas, sus bocas tensas y puños apretados, cuando
afirman su voluntad, desafían la inseguridad y se yerguen contra el cielo. “La
mayoría de mis personajes son anarquistas. En su interior están en contra de
cualquier sistema”. Ninguno de ellos se rinde -excepto Thelma Ritter en Manos
peligrosas, quien ha vivido lo suficiente como para sentirse exhausta. “Le
pasé por encima”, exclama un sicario en Underworld U.S.A. (Underworld USA, 1960), al informar
sobre el asesinato de una chiquilla.
Sin
embargo los pocos que sobreviven descubren que no se trataba en absoluto de su
voluntad, sino de que algo más los empujaba. “Todo estaba en mi mente”, se
maravilla un detective. Están “enfermos”, dice Fuller. Pierden la cabeza por el
mero hecho de vivir. El periodista de Corredor sin retorno (Shock Corridor, 1962) está menos infectado por
los locos del manicomio que por su propio orgullo: “Quería recordar que el
cerebro posee una cualidad irreversible: que no hay posible marcha atrás”.
Pero
si la identidad es ficción, ¿dónde se halla el carácter? Si las películas de
Fuller nos exhortan a escribir el final, ¿es porque la razón conduce a la
locura dentro de un círculo vicioso?
Hola, Juan Gorostidi:
ResponderEliminarFinalment ahir vaig començar amb les pel·lícules de Fuller que em va enviar; i em proposo aquest estiu completar bona part de la seua filmografia (com ja et vaig dir, en el passat ja n'havia vist alguna, però mai de manera sistemàtica com ho faré ara).
Si et sembla bé, aniré apuntant aquí algunes idees per veure si podem fer una mena de debat. Ho faig de manera telegràfica, perquè no tinc gaire temps...
Vaig començar amb el western "Forty Guns" i em va semblar tan desconcertant com magnífic. D'entrada, em van agradar molt:
- Els títols de crèdit, amb els tres germans de cara als quaranta pistolers. Tota una declaració...
- La fotografia i el paisatge, d'una bellesa seca i calcària. Fuller és un cineasta físic, que sap rodar molt bé els paisatges...
- Els diàlegs, plens de rèpliques i de contrarèpliques antològiques.
- Les cançons, cantades en directe (un tret que em sembla molt modern).
Del que m'ha desconcertat:
- Hi ha escenes resoltes d'una manera sòbria, pràcticament en pla-seqüència; en canvi, n'hi ha d'altres amb un gran treball de muntatge. Tot plegat és una combinació estranya...
- La història és molt simple (uns germans amb molta història arriben a un lloc; enamorament, enfrontament, etc.) i complexa al mateix temps (la corrupció, la guerra de sexes, la gelosia, el final del salvatge oest, etc).
- L'aposta psicologista, amb la Bàrbara i els seus 40 homes i com els abandona per un altre, de més autèntic...
Després també m'agradaria comentar una cosa. Em sembla que "Unforgiven", el western de Clint Eastwood, és un remake encobert d'aquesta "Fourty guns". M'explico:
- D'entrada, "Fourty guns" és un western crepuscular molt elegant. La sensació de final i el rebuig de la violència funciona fins i tot millor que en els de Peckinpah.
- Crec que Eastwood copia algunes imatges i algunes parts del guió. 1)Per exemple, Fuller mostra el cadàver del pistoler Savage a l'aparador de la tenda igual com Eastwood mostra el cadàver de Morgan Freeman. 2)El funeral de Wes, amb la música en directe, m'ha recordat l'inici i el final de "Unforgiven". 3)El protagonista de "Fourty Guns" té un monòleg molt similar al de Clint Eastwood sobre què significa matar un home, 4) I al final de "Fourty Guns" es reflexiona sobre la capacitat de perdonar, una reflexió que els guionistes pareixen incorporar en "Unforgiven".